Informa el poder judicial sobre la primera sentència (Nº 566/19, de 25 d’octubre) que dicta la Sala del Civil deL Tribunal Suprem sobre la comissió de reclamació de posicions deutores.
En el cas enjudiciat la comissió cobrada a el client no compleix les exigències del Banc d’Espanya per a aquest tipus de comissions, perquè preveu que podrà reiterar-se i es planteja com una reclamació automàtica. Tampoc discrimina períodes de mora, de manera que és suficient la inefectivitat de la quota en la data de pagament prevista perquè, a més dels interessos moratoris, es produeixi la meritació d’una comissió.
Tal i com està redactada, tampoc identifica quin tipus de gestió es va a dur a terme (ho deixa per a un moment posterior), de manera que no es pot deduir que això generarà una despesa efectiva (no és el mateix requerir in situ al client que es persona a l’oficina per una altra gestió, que fer una simple trucada de telèfon, que enviar-li una carta per correu certificat amb acús de rebuda o un burofax, o fer-li un requeriment notarial).
Pel Suprem és la “indeterminació de la comissió la que genera l’abusivitat, ja que suposaria bàsicament sumar als interessos de demora una altra quantitat a mode de sanció pel mateix concepte, amb infracció del que preveuen els arts. 85.6 TRLGCU (indemnitzacions desproporcionades) i 87.5 TRLGCU (cobrament de serveis no prestats).
A més, una clàusula com l’enjudiciada conté una alteració de la càrrega de la prova en perjudici del consumidor, ja que hauria de ser el Banc qui provés la realitat
de la gestió i el seu preu, però, amb la clàusula, es trasllada al consumidor l’obligació de provar o bé que no hi ha hagut gestió, o que no ha tingut el cost fixat en el contracte, o ambdues circumstàncies. El que també podria incórrer en la prohibició prevista en l’art. 88.2 TRLGCU.
Finalment, la comissió de reclamació de posicions deutores no és una clàusula penal, perquè ni conté un pacte de pre-liquidació dels danys i perjudicis, ni substitueix la seva indemnització, que vindrà constituïda pel pagament dels interessos moratoris pactats (que no siguin abusius). I si tingués una finalitat purament punitiva, contravindria l’art. 85.6 TRLCU, segons va declarar la sentència 530/2016, de 13 setembre. Encara que s’acceptés a efectes merament dialèctics que la comissió és una clàusula penal, seria novament redundant i, per tant, incorreria en desproporció “.