El Ple de la Sala Civil del Tribunal Suprem dictamina que el termini aplicable en aquestes reclamacions és el que preveu l’article 23 de la Llei de Contractes d’Assegurança, i no el general establert en el Codi Civil.
El Poder Judicial ens informa que el Ple de la Sala Civil del Tribunal Suprem resol en una sentència que el termini per a l’exercici d’accions per part del beneficiari contra l’asseguradora d’una assegurança d’accidents per mort és el previst a l’art. 23 LCA, cinc anys, i no el general establert en el Codi Civil.
Això es deu en primer lloc al fet que, tot i no ser el beneficiari part en el contracte, no és aliè a aquest en quant a que el seu dret neix de la seva designació en ell. I, en segon lloc, al fet que la comunicació que li fa l’asseguradora per la qual reconeix la cobertura de l’assegurança i la indemnització, no altera la naturalesa de la seva obligació a efectes de la prescripció de l’acció d’acord amb l’art. 23 LCA.
El Ple rebutja que, atenent a les circumstàncies personals de la persona beneficiària, el moment a partir del qual pot exercir l’acció sigui el de la comunicació que en aquest cas va fer l’asseguradora.
La reduïda capacitat intel·lectiva del demandant, la mort del germà amb el qual convivia (precisament en l’accident objecte d’indemnització) i la manca de suports estables li va impedir la comprensió d’aquella comunicació cursada per l’asseguradora després del sinistre. Tal coneixement el va obtenir, dins de la seva discapacitat intel·lectual, temps després al recollir la documentació de l’advocada que li estava tramitant la declaració d’hereus.
La sentència conclou que només llavors va estar en disposició d’exercitar l’acció i va començar el termini de prescripció, estima el recurs, declara no prescrita l’acció i estima substancialment la demanda. No obstant això, no imposa els interessos de l’art. 20 LCA a l’asseguradora al estar justificat el seu comportament, ja que no va rebre resposta a la seva comunicació fins vuit anys després.
El Ple aplica en aquesta sentència els principis d’empara i de tutela efectiva de les persones discapacitades pels que s’han de regir els poders públics d’acord amb l’art. 49 de la Constitució Espanyola, l’art. 21 de la Carta Europea de Drets Fonamentals i el Conveni de Nova York sobre els drets de les persones amb discapacitat.