Estableix que la reinversió de la venda d’un immoble en un altre habitatge habitual mitjançant hipoteca també dóna dret a l’exempció de l’IRPF.
El Tribunal Suprem ha establert en una sentència (Nº 1239/2020, d’1 d’octubre de 2020. Ecli: ÉS: TS: 2020: 3049) el criteri interpretatiu relatiu a que “per aplicar l’exempció en l’IRPF per reinversió en habitatge habitual no resulta necessari emprar en la seva totalitat els diners obtinguts de la venda de l’anterior habitatge, essent suficient amb aplicar per a la mateixa finalitat diners presos a préstec d’un tercer, ja sigui directament o bé com a conseqüència de la subrogació en un préstec prèviament contractat pel transmissor de l’immoble”.
Respon així a la qüestió de si per aplicar l’exempció per reinversió que regula l’article 36 de l’TRLIRPF de 2004, i en el 39.1 Reglament de l’Impost -Reial Decret 1775/2004, de 30 de juliol-, és necessari emprar en la seva totalitat el diners obtinguts de la venda de l’anterior habitatge o, per contra, n’hi ha prou amb aplicar per a la mateixa finalitat diners presos a préstec d’un tercer, ja sigui directament o bé com a conseqüència de la subrogació en un préstec prèviament contractat pel transmissor de l’ immoble.
El Tribunal Suprem estima el recurs d’una contribuent i anul·la la liquidació que li va girar Hisenda l’any 2012, per import de 41.255 euros, dels quals 32.790 corresponien a deute tributari i 8.464 a interessos, al considerar que únicament hi havia reinversió en els 32.000 euros que ella va pagar en metàl·lic a la signatura de la compra del nou habitatge, afegides les seves despeses associades i les amortitzacions del préstec hipotecari en què s’havia subrogat durant els dos anys següents a l’adquisició, però no cabia en relació amb la subrogació del préstec hipotecari per la resta de la quantia. La dona s’havia subrogat en un préstec hipotecari que tenia subscrit el transmissor per valor de 248.000 euros.
La Sala revoca la sentència inicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va avalar la liquidació d’Hisenda, i dóna la raó a la recurrent en què l’Administració realitza “una interpretació del concepte de reinversió de naturalesa pràcticament física, entenent que es tracta del trasllat material d’un flux monetari d’un origen a un destí predeterminat, en lloc d’atendre el concepte econòmic d’inversió, entenent que hi ha reinversió quan el nou actiu adquirit (l’habitatge habitual de destinació) iguala o supera el preu obtingut de l’alienació de l’actiu precedent (l’habitatge habitual d’origen). Ni la Llei ni el Reglament contenen una sola norma que validi l’actual criteri administratiu descrit“.
Recalca la sentència, que ni l’art. 36 LIRPF (Reial Decret Legislatiu 3/2004) ni l’art. 39 RIRPF (RD 1775/2004) “estableixen que l’import de la “reinversió” s’hagi d’entendre només per l’import desemborsat, no considerant l’import del finançament aliè disposada“. És a dir, que d’aquestes normes no es desprèn que no s’hagi de considerar l’import del finançament aliè sol·licitada per a la compra del nou habitatge com a quantia equivalent a l’import obtingut per l’habitatge transmès.
En conseqüència, la Sala comparteix el criteri de la recurrent relatiu a que “per reinversió s’ha d’entendre un acte negocial jurídic econòmic, donant-se la realitat de la mateixa i complint-se amb els períodes establerts per llei, i sempre amb independència dels pagaments monetaris del crèdit/préstecs/deute hipotecari assumits en la nova adquisició“.
La Sala considera que la sentència recorreguda fa una interpretació restrictiva de la deducció per habitatge habitual que no s’acomoda als límits estrictes de la mateixa i a les condicions establertes normativament per al seu gaudi.